21 de des. 2011

NADAL Avui, Sempre







Avui, abans que sortís el sol, he pujat als turons, 
he mirat el cel de lluminàries
i he dit al meu esperit: Quan
coneguem tots els móns i el plaer i la saviesa
de totes les coses que contenen, 
estarem tranquils i satisfets?
                 I el meu esperit ha dir: No, 
                Arribarem a aquella alçada només per seguir endavant.
                                                                                                        Walt Withman

Tingueu un molt Bon Nadal i aquell nou any que AVUI esperem,
SEMPRE  recordant els éssers estimats que ja no estan entre nosaltres.



 

17 de des. 2011

A RITME DE LA MORNA DE CAP VERD

En motiu de la mort de Cesària Evora


 Conèixer, ja fa més de quasi dues dècades, la música de Cesaria Évora va resultar obrir un món de sensacions i descobrir un racó d'una Àfrica tan amable com pobre.
La força de la música de Cesària Évora expressava, i expressa,  sentiments tan profunds i universals com la nostàlgia( morabeza), el lament( sodade), la tristesa, la soledat,... d'una terra  dura i inhòspita en mig de l'Atlàntic, però bella i diversa en paisatge i humanitat.
L'arxipèleg de Cap Verd aconseguí la seva independència de Portugal al 1975, i com a país jove, isleny i africà ha viscut temps dífícils, provocant que gran part de la seva població emprengués el camí de l'emigració. Abans l'esclavitud ara l'emigració.
La vida de Cesària Evora és un gran testimoni de la seva terra. 

 Nascuda fa 70 anys a Mindelo, capital de l'illa de Sao Vicente,  començà de forma molt modesta la seva vida com a cantant.  Només vora dels 50 anys aconseguí una carrera més enllà del seu país i un gran reconeixament internacional.
Anomenda la dama del peus descalços, ja que actuava d'aquesta forma en els seus concerts  testimoniant la pobresa de la seva terra i dels seus habitants, es convertí en la cantant més popular i coneguda del continent africà.
Escoltar la seva música no pot deixar indiferent, com no deixa indiferent poder viatjar a les illes capverdianes apropar-se a  les arrels de la música de Cesària.
Fa deu anys les ganes de conèixer aquella terra vam poder recórrer algunes de les seves illes en un viatge ple de moments entranyables a ritme de morna.



Imatges fetes l'agost del 2002 a les illes de Sao Tiago, Fogo i Sao Vicente

Enllaços d'interès:


Articles Lluïsa Huguet

11 de des. 2011

Barranc TORRENT DEL MIGDIA( Montserrat)


Novament fugint de la boira lleidatana, hem fet una incursió a Montserrat per baixar el Barranc del Torrent del Migdia.

Des de Can Jorba, i pel camí dels francesos, hem passat prop de l'Agulla Ajaguda. Ben aviat l'entrada al barranc, en sentit contrari de la clàssica ferrada del Joc de l'Oca.

27 de nov. 2011

Per la Segarra amb BTT


Fugint de la boira lleidatana, la Segarra ha estat un bon lloc on ciclar entre castells, ermites, masies i camp de cereals.
Una volta circular d'uns 50 quilòmetres amb sortida a Guissona, visitant Torrefeta, Concabella, Renant, castell de les  Sitges,...





Amb els companys i companyes del CEL.

21 de nov. 2011

Caminant pel Montsec d'Estall

Una nova sortida col.lectiva del Centre Excursionista de Lleida, de la mà del bon consoci Ramon Pach pel desconegut, però bell Montsec d'Estall. Giriveta(Chiriveta) és un petit poble, fins ara abandonat, vora del magnífic congost de Montrebei, en el marge dret de la Noguera Ribagorçana; aquest fou el nostre punt de partida.
Arribàrem a Giriveta passat Benavarri i Tolva, per una petita carretera vora de l'àrea de descans abans de Pont de Montanyana. Les parets properes del congost i les torres de guaita en són una característica esplèndida dels paratges que visitem.
El  PR 45 ens serví durant gran part de la ruta, tot fent una petita variant sota els cingles des de l'ermita del Congost(amb un passamà per superar un tram aeri)  i remuntant un tram del barranc de Llitera(equip amb una cadena) ens va dur a Montgai, en la serra del mateix nom.
Unes tres hores de caminada, en un terrent que amaga  antics vestigis  rurals prou interessants, i un ràpid descens pel PR ens retornà a Giriveta.

Sortida ben entretinguda i planificada.

17 de nov. 2011

EL VIATGE DEL MICOA


La família Càncer-Pujolràs inicia el seu projecte de navegar pels oceans i mars del món.
Us desitgem bon viatge, amics

Si voleu seguir-los....

MICCOA SAIL: Avui sortim: Després d'uns dies de pluja, d'acabar de lligar temes, de compartir una estoneta amb la família Martínez-Pardell, de menjar una paella amb l...

8 de nov. 2011

VI CONGRÉS EXCURSIONISTA CATALÀ


El 1911, fa cent anys, Lleida celebrava el Primer Congrés Excursionista català.

El dissabte 5 de novembre del 2011, la mateixa ciutat commemorava l'efemèride inaugurant el VI Congrés que es realitzarà el dies 12 i 13 al Barcelona.

El Centre Excursionista de Lleida va voler contribuir a la data històrica programant un seguit actes on es mostrés la vitalitat de l'excursionisme i de les activitats de muntanya. 
Els actes centrals foren: exposició " La Lleida del primer Congrés Excursionista",  visita guiada al Turó de la Seu Vella, descoberta de la placa- 'Rosa dels vents' a l'esplanada del Castell del Rei i  la conferència de l'escriptor pallarès Pep Coll. 
Tot plegat amb la presència d'autoritats de la ciutat, així com un bon grups de socis del CEL i amants de la muntanya d'arreu de Catalunya.

Cliqueu  Blog CEL Notícia de la inauguració del Congrés

Podeu llegir el Text d'en Pep Coll en l'acte inaugural del Congrés

Reproduïm un breu fragment de les paraules d'en Pep Coll, que va donar una visió rica i plena d'humor  de l'excursionisme en el present, passat i futur.

I parlant de pobles, també la relació entre les ciutats i les zones rurals ha canviat, i segurament hauria de canviar més. L’excursionisme és un fenomen que té un origen urbà. A principis del segle XX, els excursionistes de Barcelona o de Lleida arribaven en un poblet dels Pirineus, com qui desembarca en una illa d’indígenes. Indígenes però, que ignoraven els indrets més espectaculars del territori. Els nadius miraven amb curiositat aquells forasters carregat de motxilles, com si fossin marcians. “Al capdamunt de la penya voleu puiar? remugava el pastor “Que se us hi perdut allà dalt?”

Moment de la descoberta de la 'Rosa dels vents'

3 de nov. 2011

GR 92: L'Escala-Calella de Palafrugell

 Pont de Tot Sants, Centre Excursionista de Lleida

Pont mediaval a Gualta
Recorregut per la Costa Brava pel GR 92:
     1a. dia L'Escala- l'Estartit
     2n. dia L'Estartit- Begur
     3r. dia Begur- Calella de Palafugell.

                                         Bona forma de conèixer el territori.

Les Medes

                               

13 d’oct. 2011

BTT: VOLTA A LA SERRA DE PRADES.

12 d'octubre, sortida del Centre Excursionista de Lleida

Amb sortida i arribada al poble de Prades, 36 quilòmetres i 700  metres de desnivell que ens ha portat, pel coll del Bosc, al Tossal de la Baltasana i la Mola dels Quatre Termes pel GR 171. 
El descens per la vessant nord de la serra de Prades, fins a la casa forestal del Tillar i el coll de les Masies.
Sorprenent la gran sequera que està afectant al territori com feia temps que no es veia.

25 de set. 2011

ROC DE PESSONADA pel grau d'Escaligons

La tardor és un bon temps per apropar-se als territoris del Prepirineu per recórrer rutes prou interessants. Entre 4 i 5 hores de caminada és possible pujar, des del poble de Pessonada, a la Rocalta( 1489 m) pel grau d'Escaligons.
El poble de Pessonada, prop de la Pobla de Segur, es caracteritza per estar presidit per unes espectaculars cingleres, a més del ser el poble de l'escriptor  Pep Coll. 
Cingles de Pessonada, amb el grau d'Escaligons en el centre dreta de la imatge
Just damunt de bonica  Ermita de la Mare de Déu de la Plana (recentment reconstruïda, després que el seu absís fos afectat per la caiguda d'un roc) s'obre una canal encaixada per la qual transita un vertical camí equip fins i tot amb graons metàl.lics que daten de la nostra Guerra Civil. En una hora d'ascens el grau resulta bonic i sense dificultats.

Dalt la carena dels  anomenats Feixancs de la Tremor, en una hora més podem arribar a la Rocalta i albirar una vista esplèndida: Montsec, St. Corneli, Conca de Tremp, Carreu, Boumort, pic de l'Orri, capçalera de la Vall Fosca i Boí fins i tot l'Aneto  i el Vallibierna.

El retorn pot fer-se pel mateix grau o bé allargar la sortida fent la volta al Roc de Pessonada per un camí ben marcat que devalla per  l'ampli barranc de St. Martí, direcció nord-oest en principi i després sud-oest fins al poble.
Aquest itinerari té, doncs, interès excursionista, però també històric per la gran quantitat de restes que encara poden trobar-se de la Guerra Civil, des de trinxeres fins a un observatori militar bastit per l'exèrcit nacional.

Joan Ramon Segura; 25 excursions pel front del Pallars


11 de set. 2011

EN LA MEMÒRIA


Sembla que no faci tants anys, però ja en fa cinc que en Jordi Guivernau ens va deixar, en aquell 5 de març,  al barranc de Verdins entre la neu i la boira.
Malgrat el temps passat,  la seva energia i  el seu mestratge excursionista ens acompanya dia a dia.

Així ho vam poder comprovar una bona colla de vells amics i amigues del Centre Excursionista de Lleida. L'11 de setembre era una excel.lent diada per reunir-nos dalt del Pic de Filià o Paiassos, convocats per la seva família,  i ubicar-hi un lloc on poder recordar-lo en la magnífica Vall Fosca que tant l'havia vist trescar entre les seves valls i alçades.


L'absència va semblar menys dolorosa allí tots reunits, ressonant en la nostra memòria un munt d' imatges, veus, paraules, vivències,.... de dècades passades que hem compartit, durant tantes dècades inoblidables, en les valls i muntanyes del Pirineu i d'arreu del món.


            Jordi,
formes part de la nostra memòria i, per tant, de la petita història de cadascun de nosaltres.                                         

29 d’ag. 2011

MÉS FOTOS DEL NORD DE XILE

Trek Socoroma-Putre, a l'ombre del Taapacà
Alberg de Dña. Adela a Belén, una dona compromesa amb la seva cultura aimara.

24 d’ag. 2011

CLOENDA(i Xile IX)

Surire
Si hi ha espai únic al món per les seves característiques és Atacama i el nord de Xile.
Des de Copiapó a Arica, l'estreta franja de 300 quilòmetres s'alça fins al 6000 metres dels seus volcans: costa, aridesa, precordillera i altiplà andí. És aquí on la geografia dels Andes es mostra magnífica i contrastada amb les serralades del Perú i Bolívia.
  San Pedro d'Atacama, Uyuni, Laguna Verde, Licancabur,... són noms que més es coneixen; però el nord de Xile, la Biosfera de Lauca, resulta una regió on és la solitud i la bellesa pot trobar-se lluny del turisme aventurer.
Putre als peus del Taapacà
Allí és possible notar la força de natura a l'ombra dels grans volcans i conèixer la duresa de la gent que ha viscut en l'altiplà durant generacions; l'alçada no resulta fàcil de suportar sota un sol implacable que no escalfa prou en l'hivern altiplànic.
Malgrat tot plegat, hem pogut gaudir d'unes setmanes de vivències de la mà del nostre guia Enrique que ens ha portat sempre per bon camí i ens ha aproximat a la cultura aimara que encara perdura.
Ens emportem bones imatges i vivències, i, a més a més, un 5000 i, la Gemma, un 6000 en un territori extraordinari.

Surire i Cerro Chihuana
Més...

MÉS RACONS D'ARICA-PARINACOTA(Xile VIII)

La regió d'Arica -Parinacota  reuneix, a més dels seus grans volcans i seus desconeguts ecosistemes, una sèrie de racons prou interessant per completar un bon viatge. Destaquem les valls frondoses, les 'quebradas', el desert, la història, ....
Cal recordar que des d'Arica a la frontera boliviana, en uns pocs més de 300 quilòmetres, és passa dels 0 metres a nivell del mar al 6000 dels grans volcans altiplànics andins.

La vall de Copda, Azapa i Allane són sorprenents espais amagats en el desert; d'aquest espais, quasi oassis, s'optenen productes agrícoles i dinamitzen la seva economia: arbres fruiters, hortalisses, ramaderia,....  Malgrat la gran aridesa de la regió, petits rius permeten l'existència d'aquestes valls.
La història de la regió, com tota Amèrica Llatina, ha estat marcada per la colonització espanyola, que imposà la seva llengua, cultura, economia,... Durant molt temps, Arica fou port essencial pel transport de minerals, i sobretot plata, des de l'interior de Bolívia.
Recorrent el territori sembla absolutament increïble aquest fet degut a les condicions del medi: muntanyes, valls, volcans, alçada, distàncies,...
La majoria de pobles són d'origen indígena aimara; però hi ha excepcions, com el llogaret de Belén, als peus de la precordillera i en la ruta de la plata Potosí- Arica, que fou fundat pels colonitzadors.

Les esglésies són un altre testimoni de la colonització; sobte veure, però, com edifici i  campanar estan separats i amb imatges que mostren la síntesi entre cristianisme i indigenisme.
Guallatire

Un altre fet destacable de la història de la regió és l'existència d'una via ferroviària entre La Paz, Bolívia, i Arica, en la costa del Pacífic. Avui en dia, aquesta via no és utilizada de des dels anys 80, quan degut als terratrèmols i a l'entrada en funcionament de la carretera internacional, el ferrocarril  es mostra insostenible.
Aquesta via, inaugurada al 1913, construïda després dels acords entre Bolívia i Xile arran de la Guerra del Pacífic, en la qual Bolívia, derrotada, perdia la seva opció de sortida a l'oceà. Durant dècades, doncs, fou l'única possibilitat per Bolívia d'importar i exportar productes.
Ara per ara, la via s'està reparant per donar sortida a mercaderies i evitar el gran trànsit de camions i els consegüents accidents que hi ha per la carretera internacional.

Així aviat, Bolívia  tornarà a disposar de la via de tren més alta del món. Les estacions que, avui en dia, resten com espais quasi fantasmagòrics tornaran a tenir, possiblement,  la vida d'altres temps. Recorrent-les avui en dia és difícil entrendre la seva viabilitat, però la necessitat hi és veient la gran quantitat de camions plens de tot tipus de mercaderies, algunes perilloses, per la carretera que porta a Bolívia.
La Pampa Colorada mostra un aspecte sorprenent pel seu color. És un espai situat a 1500 metres sobre el nivell del mar a uns 60 quilòmetres d'Arica.