29 d’ag. 2011

MÉS FOTOS DEL NORD DE XILE

Trek Socoroma-Putre, a l'ombre del Taapacà
Alberg de Dña. Adela a Belén, una dona compromesa amb la seva cultura aimara.

24 d’ag. 2011

CLOENDA(i Xile IX)

Surire
Si hi ha espai únic al món per les seves característiques és Atacama i el nord de Xile.
Des de Copiapó a Arica, l'estreta franja de 300 quilòmetres s'alça fins al 6000 metres dels seus volcans: costa, aridesa, precordillera i altiplà andí. És aquí on la geografia dels Andes es mostra magnífica i contrastada amb les serralades del Perú i Bolívia.
  San Pedro d'Atacama, Uyuni, Laguna Verde, Licancabur,... són noms que més es coneixen; però el nord de Xile, la Biosfera de Lauca, resulta una regió on és la solitud i la bellesa pot trobar-se lluny del turisme aventurer.
Putre als peus del Taapacà
Allí és possible notar la força de natura a l'ombra dels grans volcans i conèixer la duresa de la gent que ha viscut en l'altiplà durant generacions; l'alçada no resulta fàcil de suportar sota un sol implacable que no escalfa prou en l'hivern altiplànic.
Malgrat tot plegat, hem pogut gaudir d'unes setmanes de vivències de la mà del nostre guia Enrique que ens ha portat sempre per bon camí i ens ha aproximat a la cultura aimara que encara perdura.
Ens emportem bones imatges i vivències, i, a més a més, un 5000 i, la Gemma, un 6000 en un territori extraordinari.

Surire i Cerro Chihuana
Més...

MÉS RACONS D'ARICA-PARINACOTA(Xile VIII)

La regió d'Arica -Parinacota  reuneix, a més dels seus grans volcans i seus desconeguts ecosistemes, una sèrie de racons prou interessant per completar un bon viatge. Destaquem les valls frondoses, les 'quebradas', el desert, la història, ....
Cal recordar que des d'Arica a la frontera boliviana, en uns pocs més de 300 quilòmetres, és passa dels 0 metres a nivell del mar al 6000 dels grans volcans altiplànics andins.

La vall de Copda, Azapa i Allane són sorprenents espais amagats en el desert; d'aquest espais, quasi oassis, s'optenen productes agrícoles i dinamitzen la seva economia: arbres fruiters, hortalisses, ramaderia,....  Malgrat la gran aridesa de la regió, petits rius permeten l'existència d'aquestes valls.
La història de la regió, com tota Amèrica Llatina, ha estat marcada per la colonització espanyola, que imposà la seva llengua, cultura, economia,... Durant molt temps, Arica fou port essencial pel transport de minerals, i sobretot plata, des de l'interior de Bolívia.
Recorrent el territori sembla absolutament increïble aquest fet degut a les condicions del medi: muntanyes, valls, volcans, alçada, distàncies,...
La majoria de pobles són d'origen indígena aimara; però hi ha excepcions, com el llogaret de Belén, als peus de la precordillera i en la ruta de la plata Potosí- Arica, que fou fundat pels colonitzadors.

Les esglésies són un altre testimoni de la colonització; sobte veure, però, com edifici i  campanar estan separats i amb imatges que mostren la síntesi entre cristianisme i indigenisme.
Guallatire

Un altre fet destacable de la història de la regió és l'existència d'una via ferroviària entre La Paz, Bolívia, i Arica, en la costa del Pacífic. Avui en dia, aquesta via no és utilizada de des dels anys 80, quan degut als terratrèmols i a l'entrada en funcionament de la carretera internacional, el ferrocarril  es mostra insostenible.
Aquesta via, inaugurada al 1913, construïda després dels acords entre Bolívia i Xile arran de la Guerra del Pacífic, en la qual Bolívia, derrotada, perdia la seva opció de sortida a l'oceà. Durant dècades, doncs, fou l'única possibilitat per Bolívia d'importar i exportar productes.
Ara per ara, la via s'està reparant per donar sortida a mercaderies i evitar el gran trànsit de camions i els consegüents accidents que hi ha per la carretera internacional.

Així aviat, Bolívia  tornarà a disposar de la via de tren més alta del món. Les estacions que, avui en dia, resten com espais quasi fantasmagòrics tornaran a tenir, possiblement,  la vida d'altres temps. Recorrent-les avui en dia és difícil entrendre la seva viabilitat, però la necessitat hi és veient la gran quantitat de camions plens de tot tipus de mercaderies, algunes perilloses, per la carretera que porta a Bolívia.
La Pampa Colorada mostra un aspecte sorprenent pel seu color. És un espai situat a 1500 metres sobre el nivell del mar a uns 60 quilòmetres d'Arica.

23 d’ag. 2011

PARINACOTA, el poble(Xile VII)

El poble de Parinacota està situat en la base del volcà del mateix nom. El llogaret es caracteritza per la seva església, pel seu bofedal i per la seva climatologia molt més freda.

L'església de la Natividad mostra els trets essencials de l'altiplà: campanar separat de petit edifici, barreja d'elements cristians i indígines i el seu color blanc nítid. Ben bonica i visitada pels turistes.

El bofedal( una espècie d'aiguamolls en  alçada altiplànica) és un espai on la vegetació i la fauna existents a més de 4000 metres poden viure. L'aigua n´és l'element fonamental i la diversitat d'aus esplèndida, així com l'existència de pastures on les llames i alpacas són l'economia bàsica de l'àrea.
Bofedal de Parinacota amb els Paychatas( Parinacota i Pomerape) de més de 6000 metres d'alçada.

Com veieu, descarregades les fotos, ja som a casa amb un bon 'jet lag'.

19 d’ag. 2011

INTENTANT LA RECUPERACIÓ(Xile VI)

Deixem els 5100 metres del nostre campament base al Guallatire per a desplaçar-nos un parell de dies als 4400 metres del poble de Parinacota(en aimaea, lloc de flamencs).
En el camí passem pel llac Chungarà, el més alt no navegable. Aquest és un espai presidit per volcans i sobretot els Payachatas( en aimara, bessons) que formen el Parinacota i el Pomerape. El llac és ric en presència d'aus i en certes hores del dia el seus colors són prou característics. Estem prop de la frontera amb Bolívia, en la carretera de La Paz a Arica. El Sajama, el cim més alt de Bolívia, també pot albirar-se.

Portem vora una setmana a més de 4000. La veritat és que el cansament i els efectes de l'alçada continuen, per la qual cosa decidim no forçar més i renunciar a l'ascenció del volcà Parinacota (6300 metres). Representaríen tres dies de campaments a més de 5000 metres i creiem que val la pena  quedar amb bones sensacions.

Descansem, molt poc i malament, dos dies al poble de Parinacota i decidim baixar alçada. Primer Putre i després Arica.

L'experiència andina no és mai exempte d' una gran necessitat de condició física i aclimatació. I així ho hem viscut i no ha estat fàcil.

18 d’ag. 2011

ASCENCIÓ AL GUALLATIRE DE 6063 m( Xile V)

El volcà Guallatire(en aimara, lloc de wallata, o sigui un tipus d'au endèmica), de 6063 m, és un gran volcà actiu, que és visible ràpidament per la seva columna de fum que emet contínuament.
La seva ascensió no és tècnica, però si exigent per la seva alçada i els 'peninents' de neu que té en la seva part cimera; per tant requereix una bona aclimatació i condició física.
Jo renuncio a l'ascenció davant dels  signes evidents de cansament degut a l'alçada que em deixa sense massa enèrgies. La Gemma, amb el nostre guia Enrique, afronten el cim sortint a les 4 del matí i retornant al camp d¡alçada a la una del migdia.
Espereu a veure les seves fotos; impressionants: el seu primer 6000. Felicitats


ENTRE VOLCANS( Xile IV)

L'altiplà andí xilé és una immensa àrea  plagada de volcans de 5000 i 6000 metres, un al costat de l'altra.
L'espectacle és immillorable i esplèndit.
Ja fa dies que estem per damunt dels 4000 metres, i es noten els efectes. A més cal afegir un clima extrem: temps estable, però una gran irradiació solar durant el dia, una gran sequetat i aridesa, que contrasta amb les baixes temperatures a la nit. Tot plegat unes condicions dures.
Malgrat tot, ens dirigim cap al camp base de Guallatire per intentar la seva ascenció. Instal.lem el nostre campament a 5100 metres, i ben aviat el fred ens obliga a refugiar-nos a la tenda i el sac.

17 d’ag. 2011

SALAR DE SURIRE(Xile III)

Estem ja a l'altiplà andí de Xile a més de 4000 metres d'alçada i sembla que tot va bé.
Per continuar l'aclimatació ens dirigim cap al sud-est de la Biosfera de Lauca. Observem per primera vegada els grans volcans, sobretot el Guallatire. Passem per l'antic parc nacional de Las vicuñas, i finalment arribem al Salar de Surire, en la frontera boliviana, prop del salar de Coipasa.
Surire és un salar sobreexplotat ja que una empresa xilena extreu borax que exporta arreu. En una zona del salar el trànsit de camions és constant, com ja hem vist des de la carretera sense asfaltar que ens ha portat aquí. Malgrat això, el paisatge  està format per una extensa i isolada vall redejada de volcans de més de 5000 metres i amb un habitat dominat per la presència de tot tipus d'animals, sobretot per flamencs.
Instal.lem el nostre campament, per dos dies, a 4400 metres per afrontar l'ascenció al Cerro Chihuana de 5300 metres. Aquesta ascenció ha millorar la nostra aclimatació, però l'alçada comença a fer-se notar en forma de mal de cap.
Sense problemes realitzem l'ascenció al Chihuana en el dia planificat. La vista des del Cerro  és impressionant: la diverstat de colors del paisatge n'és la característica essencial,  a més  de cerros, volcans i el territori bolivià a l'horitzò.

10 d’ag. 2011

ACLIMATANT(Xile II)

Estem quasi al cinqué dia del nostre viatge i sembla que l'aclimatació va bé. Tot i que mai ens podem confiar.
Fins ara hem fet llargues caminades progressant en alçada. Així hem pogut recórrer trams de rutes antigues i històriques:  la ruta de la plata, camí inca i 'caminos troperos'.

La ruta de la plata era la utilitzada en l'època de la colònia per transportar la plata des de Potosí, a l'altiplà bolivià, fins a Arica, a costa del pacífic. Avui en dia hi ha possibilitats de fer 'treks'  que transcorren per ella en la zona de la 'precordillera'.
També en territori xilè és possible conèixer i recórrer antics camins inques, que avui en dia estan força perduts i molt malmesos. De tota manera, vam realitzar-ne un tros entre la població de Socoroma a Putre d'una durada de 5 hores i uns 800 metres de desnivells. Curiós va ser poder seguir trams ben empedrats i ben marcats que permeten unir les dues poblacions esmentades.
I finalment, el s 'caminos troperos' eran les antigues rutes que s'utilitzaven per comunicar poblacions a vegades ben allunyades i intercanviar productes. Des de Putre n'hem recorregut un bon fragment per l'àrea anomenada 'Suri plaza' ben a prop de la base del volcà Taacapà, assolint la cota 4000

Ara durant el propers deu dies ens internarem  en la Biosfera de Lauca, reconeguda per la Unesco, que inclou el Parc Natural de las Vicuñas, el salar de Surire i l'àrea del llac Chungarà; sempre per sobre dels 4000 metres.
Si tot va com fins ara, els 6000's ens esperen.
Fins aviat



9 d’ag. 2011

DESCOBRINT EL MÓN ANDÍ AL DESERT D'ATACAMA( I)

Ja fa uns dies que som a Atacama. Hem començat a fer ruta i  això promet.
Estem descobrint la divesitat dels ecosistemes d'Atacama i la seva immensitat, però sobretot la cultura andina que encara perviu a la regió.
Tot de la mà del nostre guia Enrique, gran coneixedor món andí.

Des d'Arica, a vora del Pacífic, el nostre viatge ja ens ha portat  per la vall de Codpa i el poble de Belén;  avui dilluns estem a  Putre, porta d'entrada a l'altiplà, abans de desplaçar-nos al Salar de Surire.
La Vall de Codpa, situada a 2050 m. a la Pampa d'Atacama, és un sorprenent oassi en el desert d'Atacama; una llarga 'quebrada' on creixen els arbres fruiters d'una forma extraordinària aprofitant la poca aigua existent.
El poble de Belén, ja a 3200 m. en la precordillera, és encara una bona mostra de la barreja de la tradició andina i la religió catòlica imposada durant l'època de la colònia. Ahir vam poder assistir a una cerimònia andina: la 'pagua' amb la qual finalitzaven les festes del seu sant patró Santiago.
Per acabar Putre,  a 3530 m, és un poble amb tots els serveis possibles. Es carateritza per estar coronat per un enorme volcà nevat, el Taacapà, de 5000 metres que li dóna un encant especial. Aquí continuarem amb l'aclimatació i coneixent l'entorn natural i humà.

En els propers dies ja ens mantindrem per sobre dels 4000 metres per després intentar l'ascenció al Guallatire i al Parinacota a partir del dia 14.
Potser  ja serà difícil poder disposar de comunicació.......
Però esperem que tot ens vagi com fins ara, tinguem prou energia i bona aclimatació....