BTT Lleida- Raimat- Lleida (Segrià)

16 desembre
 Bon matí de diumenge assolellat i esplèndit buscant rutes i variants entorn de Lleida.

La ruta  de Lleida a Raimat, avui amb gran visibilitat, ens ha ensenyat les seves més magnífiques vistes cap al Pirineu ben nevat.
El Cotiella des de la Cerdera
 Al llarg d'uns 45 quilòmetres és possible descobrir espais ben diversos, des de l'horta fins a les grans vinyes de Raimat. Un territori ben proper i prou desconeguts pels lleidatans.

Les Maladetes

Al fons, el Montmaneu, el cim del Segrià, des de la Cerdera.
Església de Raimat.

Rodant entre les vinyes de Reimat.

Podeu consultar i trobar rutes en l'enllaç
Les millors rutes de BTT per Lleida a Wikiloc

BTT SOTA LA PEÑA MONTAÑESA (Sobrarbe)

   25 novembre, activitat de CEL
Un dia plujós ens ha acompanyat per terres del Sobrarbe.
L'objectiu era realitzar la ruta 4 del Centre BTT Ainsa pels seus Miradors per camins i senders que porten a Morillo de Tou i a la serra de Partala. Iniciada la ruta, la presència de cotxes en la pista d'inici i de les batudes dels caçadors, al llarg de nostre itinerari, ens ha fer replantejar l'activitat; la veritat és que els caçadors no ho posen gens fàcil.

Per consens decidim canviar de vessant i dirigir-nos a la ruta 5 arran de la Peña Montañesa. Aquesta recorre els pobles de Pueyo de Araguas i Soto, així com una àrea ben especial que anomenen Bandlands, un territori de margues que recorden les Bardena navarreses
El darrer tram un entretingut, i totalment ciclable, barranc converteix la ruta en molt recomanable; per repetir.


 
Una ruta senzilla, molt variada i divertida de 17 quilòmetres i  quasi 400 metres de desnivell; dues hores d'activitat i cap a casa a votar, desitjant que, per damunt de tot, la democràcia i el poble puguin expressar-se clarament i, sobretot, de la forma més lliure possible.

MEMORIAL DE L'EXILI. Ruta Portbou- Argelers pel sender litoral

Il.lustració de l'artista Josep Subirats
L'hivern de 1939 mig milió de republicans emprengueren el camí de l'exili després de quasi quatre anys de guerra civil. A França els esperava el confinament en camps de refugiats; i en pocs mesos, la  Segona Guerra Mundial encara venia ha complicar-ho  tot encara molt més.
Sobreviure en aquella Europa, entre guerres, pors i penúries,  havia de ser  una experiència dramàtica, que requeria una immensa capacitat de sobreposar-se als esdeveniments. Unes dècades en què el pes de història s'havia de fer sentir  de forma incommensurable.

Recordar aquells temps és un fet necessari que ha de significar la voluntat de retornar la veu a una munió de persones que ho van patir; és de justícia.
                                                                                                                
Així doncs, una bona experiència present és recórrer els espais que van ser testimoni d'aquell sofriment.  Rutes, museus, exposicions, espais,... permeten aproximar-nos i conèixer una petita part de la dimensió de la tragèdia d'aquell temps.

Una forma magnífica és poder transitar a peu pels escenaris més significatius. Recomanable són les rutes de l'exili.
Memorial al Coll de Belitres (Portbou)
La nostra opció ha estat recórrer el camí litoral des de Portbou a les platges d'Argelers, on més de 100.000 persones van malviure mesos com a refugiats. A més de ser un recorregut paisatgístic esplèndit, representa poder conèixer  el Memorial de Walter Benjamin a Portbou, l'espai de la Memòria al Coll dels Belitres, Collioure i la tomba d'Antonio Machado, i les esmentades platges d'Argelers amb el seu monòlit dedicat al camp, el petit Cementiri dels espanyols , així com la Maternitat d'Elna, on van poder nèixer més de 500 nadons per la fantàstica humanitat d'Elisabeth Eidenbenz.

Especialment emocionant és arribar a les immensse platges d'Argelers i imaginar-se com milers de persones hagueren de sobreviure damunt la sorra i a mercè de les inclemències naturals, i evidentment de la història més cruel.




Una gran forma de reviure la història i recordar aquells que hi van ser.

                                                                                              Al meu avi

75 ANYS DEL BOMBARDEIG DE LLEIDA

En la memòria

                                  "El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la"

El  2 de novembre de 1937 la ciutat de Lleida va viure un dels seus dies més tràgics.
En plena Guerra Civil, les bombes van caure de forma cruel sobre la població civil.  La ciutat va quedar totalment devastada.

Els avions feixistes, que donaven suport a les tropes insurrectes de Franco, deixaren caure 13.000 quilos de bombes sobre  la ciutat, provocant més de 250 morts. Un  centenar d'ells nens i nenes  del Liceu Escolar, ubicat llavors  vora del Mercat de St. Lluís (actualment l'estació d'autobusos)


 Documental  'Catalunya màrtir' , fragment  minut 4'30.

Lleida va viure la crueltat de la guerra, el pes de la història no compresa i la incapacitat d'entendre's. Indigne, gratuït i inhumà

Recuperem  un article colpidor publicat al diari La Mañana el 2 de novembre de 1994.  Agustina Pinós recorda com va sobreviure al bombardeig i s'interroga sobre l'experiència.

Per què aquella tarda no va sonar la sirena?



Recordem aquell moment dramàticament històric. No podem, ni hem, d'oblidar-ho per poder reconèixer tot  allò que no ha de tornar.

                "Bombardejar una ciutat indefensa, com llavors era Lleida, és un acte criminal"
                                                                    Lluís Virgili   Lleida, la Guernica catalana
                                                                             Sàpiens, núm 41 març 2006

RIGLOS: Volta als Mallos ( Huesca)

  Audiovisual
21 octubre

La pluja del cap del setmana va donar pas a un diumenge variable, per permetre  fer una bona caminada amb els companys del Centre Excursionista de Lleida.
La sortida havia de ser més completa, però les condicions meteorològiques ens van fer optar per la volta als mallos de Riglos, enllaçant la ruta pel camí del 'solano' cap al coll de St. Roman i devallar cap a Riglos pel GR 1.
Excepcional el paisatge després de la pluja, amb la roca ben mullada, amb tots els barrancs i rierols amb aigua a dojo.

Informació  als enllaços:

Foto del grup (Jordi Timoneda) amb el riu Gàllego al fons


PIC D'ANIE, un cim fronterer

Pic d'Anie (2507 m), pujant des del coll de la Pierre de St. Martin



Octubre 2012

La vall del Roncal, al nord-est de Navarra, és una terra de gran riquesa històrica, humana i natural.
El seu paisatge es caracteritza per  la  verdor de les zones més baixes, on el bosc i el prat són els grans dominadors,  contrastant amb els  cims pirinencs rocosos i ben altius
Tenint com a punt de partida la població d'Isaba, és possible conèixer la muntanyes més properes i les més altes, i fins i tot arribar-se fins al poblet francés de Santa Engràcia per visitar La Verna, la cavitat més gran d'Europa, i la gorja de Kakueta.

En línia fronterera amb la regió francesa del Bearn  s'ubica el Pic Anie, una gran piràmide calcària de 2507 metres, resultant ser el  primer cim dels Pirineus atlàntics  que supera aquesta alçada;  diu la tradició popular que era la morada de la ninfa Maithagarri i que ha estat una muntanya sagrada pel poble basc, anomenant-la Auñamendi  (muntanya del cabrit)

La seva ascensió resulta atractiva i interessant ja que  transita per un extraordinari terreny càrstic, que esdevé un  laberint plagat de dolines i avencs, on més val no perdre l'orientació i el camí.
Entre 6 i 8 hores, depenent del ritme, els seus quasi 1000 metres de desnivell són una esplèndida ruta, sortint del coll de la Pierre de St. Martin, a 1760 metres, prop de l'antic refugi de Belagua.


Prop del coll de Pascamou, sota el cim d'Arlas.
Des del seu esvelt cim, el Pirineu mostra tota la seva grandiositat  i permet adonar-se com de diversa i magnífica és aquest serralada.

Més imatges i informació, cliqueu aquí

BTT: Miradors d'Ordesa

Ordesa
Bretxa de Roldan i Taillon
 Des del poble aragonés de Nerín, una pista, en molt bon estat, s'enfila cap a les millors panoràmiques sobre Ordesa i el massís del Mt. Perdut.
Les primeres nevades, que han enfarinat els cims, i les primeres pluges de la tardor han transformat  finalmenent el paisatge castigat per la sequera dels darrers mesos.

Collado Arenas, vistes sobre les tres Marias, Punta de las Olas, Soum de Ramond, Mt. Perdut i Cilindre

mirador Ordesa
Mirador d'Ordesa, amb la cascada de Cotatuero  i el Casco de Marboré
Una bona colla del Centre Excursionista de Lleida va realitzar la ruta de 15 quilòmetres d'ascens i 1000 metres de desnivell amb Btt.
La vista pot albirar, des de diferents punts, les grans dimensions del magnífic massís del Mt. Perdut, que ara a la tardor comença atenir un altre aspecte.

Més imatges aquí:        


ACAMPADA SOCIAL DEL CEL

Cliqueu als enllaços per visualitzar imatges l'Acampada Social del CEL, realitzada al campament Toirigo de la Vall de Boí el cap de setmana del 15 de setembre.
Bona participació i esplèndit cap de setmana.


AQUÍ les fotos

Picasa  Carlos Cortés Acampada Social CEL
Picasa Sortida en família Acampada Social CEL
Picasa Gemma Esteve  Ascensió PuntaAlta 3014m
                                      
                                                                        Cliqueu Ressenya de l'activitat i més fotos

TUNDRA I GEL AL SUD DE GROENLÀNDIA( i III)

Fiord de la gelera Qooroq
Fiord  prop de la gelera Qooroq

El trek que vam realitzar recorre les terres de Mellem que permeten conèixer el territori de tundra i les geleres Qoorop i Kiattut en un circuït circular des de Narsursuaq. El paisatge i la vegetació de tundra es caracteritza per la manca d'arbres, ja que no poden arribar crèixer degut a les condicions  mediambientals. De tota manera, és un paisatge extraordinàriament verd i ric en espècies vegetals com salzes enans, líquens, molsa, cotó, angèlica, camamilla,.... almenys a l'estiu.
Els altres components del paisatge són les muntanyes, que acaben en els fiords, les immenses geleres i els innombrables llacs d'origen glacial de gran bellesa.
Angelica















Les geleres Qooroq i Kiattut davallen de l'Indlandis, al llarg de quilòmetres, però tenen particularitats diferents. Mentres  el Qooroq és una gelera viva que desprenen, diàriamen,t gran quantitat d'icebergs, el Kiuttut es considera una gelera morta que esdevé un riu que desemboca al fiord Tunulliarfik. a Narsuarsuaq, i pertant ha perdut la seva capacitat de produir icebergs.

Tot plegat és un espectacle excepcional, on  possible observar com, en les geleres, les rimaies s'han anat formant i s'intueixen els colors de roques diferents que indica on arribava el gel fa ja dècades.
Gelera Kiattut, on observa la rimaia formada







Imatges de l'aproximació al front de la gelera Qooroq amb la barca semirigida de Tierras Polares conduïda per  Ramon Larramendi.

Des del campament a Tasiusaq, el fiord Sermilik és un excel.lent escenari per practicar el caic entre icebergs.

 

De la gelera Eqaloruutsit es desprenen gran masses de gel que naveguen a la deriva al llarg del gran fiord. Impressiona les grans dimensions dels icebergs i com van transformant-se pels efectes dels fenòmens meteorològics: poden arribar a explosionar, a trencar-se o bé girar-se completament entre un gran soroll, malgrat que estiguin en la distància. 

En definitiva, una gran experiència en unes terres immenses, que viuen  transformacions de tota mena i que poden, amb el temps, afectar a tot el planeta.

TUNDRA I GEL AL SUD DE GROENLÀNDIA (II)

Església Quassiarsuq
Reconstrucció de primera església cristiana del continent americà en època vikinga
Groenlàndia (Kalaallisut Nanatt o terra dels inuits), malgrat la seva inhòspita geografia i meteorologia, ha estat un espai d'assentaments humans diversos.

Històricament, i possiblement, fou l'estat més antic del continent americà amb la colonització vikinga d'Eric el Roig a partir del segle X.
Però els vikings no foren un poble capaç d'adaptar-se al medi i abandonaren l'illa cinc segles després.


En canvi, els inuits (Kallaallisut), durant segles i per diversos grups ètnics, han estat els seus pobladors. La seva capacitat de desenvolupar una forma de vida basada en la pesca, i no en l'agricultura com els vikings, els convertí en la cultura autòctona que han iniciat, fa unes dècades, una nova adaptació als canvis naturals i a la modernització que alteren el seu entorn.

Leif Eriksson
Estàtua de Leif Eriksson, fill d'Eric el Roig, a Qassiarsuq; primer en colonitzar el nord del continent americà en el segle X

La nostra estada consistir en realitzar quatre dies de caminada i dos de caic (per cert paraula inuit) per les terres de Mellem (terres del mig) i Tasiusaq (zona en forma de llac) vora de l' antiga capital vikinga (Brattahlid) avui en dia Qassiarsuq o terra de pendents.


En un vol de tres hores des de Reykyavik, l'aterratge a Narsarsuaq  resulta d'una espectacularitat imponent; el petit avió sobrevola, durant un quart d'hora, part de l'indlandis i les geleres properes per encertar una pista reduïda que acaba vora el friord.

Imatge des de l'avió de l'Indlandis
Els mitjans de transport són  ben complicats en tota l'illa;  la seva geografia, formada per fiords,  geleres i muntanyes, fan que el transport per terra sigui quasi inexistent. Així,  els mitjans més comuns són l'avió, helicòpter i barques petites i de tota mena. L'aeroport internacional de Narsarsuaq, antiga base militar americana de la Segona Guerra Mundial i Guerra Freda, és doncs un punt fonamental en les comunicacions al sud de territori.

Més lectura en l'entrada següent

TUNDRA I GEL AL SUD DE GROENLÀNDIA (I) Agost 2012

Gelera Qooroq i Indlandis
Mirador sobre les geleres que envolten les terres de Mellem


Una notícia publicada en molts mitjans de comunicació ha provocat sorpresa aquest estiu: Groenlàndia es desfà. Titular certament poc rigurós, que obligà alguns mitjans a rectificar immediatament. Certament durant el mes de juliol es van succeir  dies d'altes temperatures, i aquest fet  provocà temporalment que la capa superficial gelada de l'Indlandsis (gel interior) es desglacés ràpidament, com mai havien observat els científics. Evidentment el canvi climàtic és el tema latent.

Viatjar a la gran illa de Groenlàndia és una experiència dominada per la visió  total sobre la verda tundra d'estiu, les immenses geleres, els grans fiords, les muntanyes arran de mar, els grans llacs glacials i els majestuosos icebergs. És, a més a més, la possibilitat de caminar sobre la terra geològicament més antiga.

 Aquests fenòmens són observables en aquesta gran illa; roques, geleres i  muntanyes amb rastres i empremtes d'una terra de paisatge forjat pel pas del temps en el planeta.

Navegant  prop de la gelera Qooroq
Iceberg despresos de la gelera Qooroq

Caic al fiord Sermilik
Caic prop dels iceberg en el fiord de Sermilik
Geogràficament pertanyent al continent americà, Groenlàndia és la illa més gran del planeta amb una superfície de 2.176.600 quilòmetres quadrats. Malgrat el seu nom, només un 20 % de la seva superfície és lliure de gel. L'estiu permet uns mesos de temperatures més temperades, però la resta de mesos la neu i el gel s'estenen fins a la costa. Una costa sorprenentment retallada i plena d'un laberint de grans fiords que connecten l'oceà amb la terra i les geleres.

Així només a les zones costeneres s'hi troben les poblacions més habitades que reuneixen un total de 57.000 habitants (densitat de població del 0'026 habitants per quilòmetre quadrat), essent un estat autònom de Dinamarca des de 1979.


La nostra estada es centrà al sud de l'illa, en les anomenades terres de Mellem i Tasiusaq, recorrent aquesta petita zona  en un trek de quatres dies i dos  amb caic en un programa de Tierras Polares.

Llegiu més en el propera entrada.

RUTA DELS ESTANYS AMAGATS

29  de juliol a 2 d'agost
Estanys aparellats i estany de la Portella, amb el Puigpedrós al fons



La ruta  circular dels Estanys Amagats transita entre la Cerdanya i Andorra. Els refugis de Cal Sidro ((Talltendre), Malniu, Illa (en territori andorrà), llacs de la Pera i Cap de Rec permeten enllaçar la travessa. Aquesta es pot realitzar en modalitats diferents (corredor,...) i des del refugi que es desitgi.

Trobareu tota la informació en aquest enllaç http://www.rutadelsestanysamagats.com/.

Els encants de la ruta  són molts i diversos, i la seva dificultat escassa, tot i que cal portejar un sac de dormir i una marfaga per dormir al refugi  de l'Illa, a Andorra, que no està pas guardat.

L'opció de cinc dies i, segons les forces, ascendir alguns cims resulta prou factible  per gaudir, amb tranquil.litat, de tota la seva meravella. Una gran quantitat d'estanys són un dels principals atractius, ben solitaris i salvatges, amb les seves aigües ben gèlides.

Els cims que poden ser assolits són el Puipedrós ( 2739 m), Pessons (2864 m), Perafita (2752 m)  i, sobretot, la Tossa Plana de Lles (2905 m). És interessant fer aquest darrer cim des del refugi del llac de la Pera que permet recórrer un terreny poc freqüentat i desconegut prop del pic Colilla, Coma Estremera, Tossal Bovinar i Pic de Setut,  tot fent possible descobrir el magnífic estany gran de Setut, als pes de la Tossa.
Estany de Setut, pujant a la Tossa Plana
Un gran altre encant de la ruta són les valls de transita; només esmentar la Vall Civera i la Vall del  Madriu on l'aigua i la vedor en són protagonistes.

Un gran privilegi són les grans panoràmiques que s'obtenen des dels cims o les collades. Una visió que va del Canigó fins a les Maladetes, passant pel Monteixo i la Pica d'Estats  esdevenint  una lliçó de geografia pirinenca. Tot plegat sense obviar la quasi sempre presència de la serra del Cadí.

Malauradament, la gran talaia que suposa la Tossa Plana ens va fer testimonis de com el dimecres 1 d'agost en l'àrea del poble d'Ossera, a l'Alt Urgell, es declarava un foc forestal que, en moment d'escriure aquesta crònica(disabte 4), encara no ha estat sofocat del tot.
Columna de fum ben visible baixant de la Tossa Plana

Columna de fum a la dreta del Cadí

Per més informació no dubteu de consultar el número 238  de la revista Vèrtex especial Cerdanya i localitzar els TRACKS  a WIKILOC.

En definitiva, resulta una molt bona activitat per conèixer un poc més el nostre Pirineu.

TUC DE LA SOLANA DE LLAUSET (2670 m)

Ascendint al coll dels  l'Estanys  (2509 m)
L'embassament de Llauset (2232 m), accessible  per una carretera que s'enfila des de Senet, fa possible ascensions ben espectaculars. Ineludible són els itineraris que permeten pujar a dos tresmils: Pic de Vallibierna (3067 m) i Culebras.

Diverses valls i rutes podem encadenar-se des d'aquest indret per recórrer la rica zona lacustre.
Una ben interessant és la que puja al coll d'Angliós (2247 m.), per un tram del GR 11, aevalla cap als estanys d'Angliós i remuntar el coll dels Estanyets (2509 m).
En aquest punt és factible pujar al pic de la Solana d'Angliós qu,e malgrat no tenir una gran alçada, té un tram final dret, un xic descompost, però que permet una gran visió sobre la capçalera pirinenca (Vallibierna,  Russell i  Bissiberris).
Els ibons d'Angliós

Retornant al coll, el descens es realitza cap als estanys de cap de Llauset i Botornàs, per vorejar el gran embassament de Llauset.


Trobareu la ruta ben descrita a les Excursions del Joan Ramon.


A més a més, pels més agossarats  escaladors, la cresta al Pic de la Solana de Llauset és una bona opció.
Ibon del cap de Llauset i Tuc de la Solana.





ESTANYS DE RIGÜENYO o RIUENO ( Ribagorça)

Estanyet del cap de Rigüenyo i el Bissiberi nord a l'horitzó
8 de juliol

Sortida del Centre Excursionista de Lleida  per un indret poc concorregut de la Ribagorça.
Cal remuntar, des de l'embassament de Senet, la vall de Rigüenyo o Riueno per visitar l'estanyet del Cap de Rigüenyo, Estany Fer, la bassa del mig de Rigüenyo i l'estanyet de Rigüenyo.

Tot plegat uns 800 metres de desnivell en un territori esplenderós.

Per més informació podeu consultar  la ruta pujada al Wikiloc pel Sisco Garcia(cliqueu), així com les  fotos  al seu Flick(cliqueu).
Estany Fer. Al fons el Pic de la Solana de Llauset, el collet dels Estanyets i el pic Subion.


Franqueig per accedir a l'Estanyet de Rigüenyo.