Avui, abans que sortís el sol, he pujat als turons, he mirat el cel de lluminàries i he dit al meu esperit: Quan coneguem tots els móns i el plaer i la saviesa de totes les coses que contenen, estarem tranquils i satisfets?
I el meu esperit ha dir: No,
Arribarem a aquella alçada només per seguir endavant.
Walt Withman
Tingueu un moltBon Nadal i aquell nou anyque AVUI esperem, SEMPRE recordant els éssers estimats que ja no estan entre nosaltres.
Conèixer, ja fa més de quasi dues dècades, la música de Cesaria Évora va resultar obrir un món de sensacions i descobrir un racó d'una Àfrica tan amable com pobre.
La força de la música de Cesària Évora expressava, i expressa, sentiments tan profunds i universals com la nostàlgia( morabeza), el lament( sodade), la tristesa, la soledat,... d'una terra dura i inhòspita en mig de l'Atlàntic, però bella i diversa en paisatge i humanitat.
L'arxipèleg de Cap Verd aconseguí la seva independència de Portugal al 1975, i com a país jove, isleny i africà ha viscut temps dífícils, provocant que gran part de la seva població emprengués el camí de l'emigració. Abans l'esclavitud ara l'emigració.
La vida de Cesària Evora és un gran testimoni de la seva terra.
Nascuda fa 70 anys a Mindelo, capital de l'illa de Sao Vicente, començà de forma molt modesta la seva vida com a cantant. Només vora dels 50 anys aconseguí una carrera més enllà del seu país i un gran reconeixament internacional.
Anomenda la dama del peus descalços, ja que actuava d'aquesta forma en els seus concerts testimoniant la pobresa de la seva terra i dels seus habitants, es convertí en la cantant més popular i coneguda del continent africà.
Escoltar la seva música no pot deixar indiferent, com no deixa indiferent poder viatjar a les illes capverdianes apropar-se a les arrels de la música de Cesària.
Fa deu anys les ganes de conèixer aquella terra vam poder recórrer algunes de les seves illes en un viatge ple de moments entranyables a ritme de morna.
Imatges fetes l'agost del 2002 a les illes de Sao Tiago, Fogo i Sao Vicente
Novament fugint de la boira lleidatana, hem fet una incursió a Montserrat per baixar el Barranc del Torrent del Migdia.
Des de Can Jorba, i pel camí dels francesos, hem passat prop de l'Agulla Ajaguda. Ben aviat l'entrada al barranc, en sentit contrari de la clàssica ferrada del Joc de l'Oca.