PIRINEU EN ESTAT PUR: Circ de Gavarnie (i II)

                                       Taillon, Bretxa , Casco i Torre de Marboré des del Pla de Pailha
 Però no tot són cims de tres mil metres; tot i ser coneguda la Cascada del circ de Gavarnie, la segona més alta d'Europa amb 423 metres, mereix una ruta circular per aproximar-s'hi.

Una de les millors opcions és pujar al refugi d'Espuguettes (2027 m) des de Gavarnie i, si es vol al Pimené (2801 m). Llocs que corprenen; miradors extraordinaris del circ i tots els cims. Pirineu en la seva màxima expressió.

                   Els Astazus i el corredor Swan des del pla de Pailha
I des del Xalet de Pailha un senderó ben aeri, però fàcil, porta a l'Hotellerie du Cirque (1576 m) i, en mitja hora més, a la base de la cascada, ara sí força, o molt, massificada a l'estiu.

Existen altres rutes panoràmiques en la zona com el Plateau de Bellevue o el camí que  ascendeix al refugi de Serradets des de l'Hostellerie.

Mapa de rutes a Gavarnie.

                        Hostellerie de  Cirque, Cascada, Picos de la Cascada, Torre de Marboré i Casco

Hem recorregut, des de finals del anys 70 del segle passat, aquestes muntanyes i mai deixen de sorprendre la seva bellesa i la seva extraordinària presència. Però tot sembla que va canviant, i ho estem poden observar. Fa quasi 11 anys l'ascensió al Vignemale en fou l'objectiu encara amb una gelera vigorosa. 

Imatges com aquesta de l'agost del 2008 mostrava un bon estat de la gelera del Vignemale, però enguany impacte la manca de neu en tot el massís del Mt. Perdut i en tot el Pirineu. 

Així es presenta la gelera del Vignemale,  a principis de juliol, amb el seu gel fòssil després de les grans calorades i l'accelerat desgel del mes de maig. 

Potser no ens adonem prou de la implicació de tot plegat!! En som testimonis passius.

PIRINEU EN ESTAT PUR: Circ de Gavarnie (I)

                                   Gabietos, Taillon, Casco, Marboré,.. des del coll de Tentes (2208 m)
No hi ha dubte que el Pirineu és una serralada que reserva magnífics indrets en tota la seva gran extensió. Tot i patir els efectes del canvi climàtic, mai deixa de sorprendre i gaudir de la seva diversitat imponent.

                           Imatge gentilesa d'en Xavi
Ara bé, un dels grans espais és el massís del Mont Perdut i excepcional la seva vessant francesa a Gavarnie i el Parc Natural du Pyrénées Tot i haver estat a la vall diverses vegades sempre és una gran experiència i lliçó de geografia. Sempre val la pena tornar-hi.

                                            Bretxa de Roldan l'agost de 2008

Enguany la lliçó impactant és com, a inicis de juliol, la persistència de la neu ha estat difícil i les grans calorades han produït un gran desglaç amb la implicació que això ha de tenir de cara a les reserves d'aigua.

                                   El Circ de Gavarnie i el refugi de Serradets (2587 m)
L'estada al refugi de Serradets, a 2587 metres d'alçada, possibilita travesses i ascensions inoblidables, en un escenari impresionant, tot i que ja ho coneguis. 

Pujar el Taillon (3147 m) és imprescindible, després de gaudir de la Bretxa de Roldan i passar falsa Bretxa.  Àmplies vistes en totes direccions; sobretot el gran Vignamale.

                                    Bretxa de Roldan, baixant a Serradets per l'escassa neu que queda.
L'ascensió al Casco de Marboré o Corral Ciego (3011 m) n'és un altre de les activitat clàssiques superant el Paso de los Sarrios per les seves cadenes.

                               La Torre de Marboré, camí del Casco

                              Paso de los Sarrios
Recordant altres èpoques de tres mils i tres mils, tot observant, avui en dia, com  van canviant les condicions al Pirineu.

                 Torre de Marboré l'agost del 2008, amb vistes al Casco, Taillon i Vignemale

L'ARTIGA DE LIN : Port de la Picada (2470 m) i Coll de Toro (2241 m)

   Panorama al Massís de Maladetes-Posets des del Turonet del Port de la Picada (2529 m)
 Dies d'onada de calor a mitjans d'agost ideal per buscar un racó de Pirineu on poder, malgrat les condicions extremes de xafagor fins i tot en alçada, revisitar valls i muntanyes conegudes, però sempre sorprents.

                                 Fageda ombrívola de l'Artiga de Lin
Un bon lloc ha estat l'Artiga de Lin, on malgrat certa massificació estiuenca, el nou refugi  garanteix un bon punt de partida de rutes combinables . Refugi amb encant, còmode i amb possibilitats.

                                       El Port de la Picada  des del coll de l'Infern
Podent triar i remenar, optem per dues jornades diferents gaudir dels dies calurosos pujant al Port de la Picada (2470 m) i al Coll de Toro (2242 m).

Els dos port es poden enllaçar en un sol dia i jornada llarga, però ja coneixent l' esplèndida vall de l'Escaleta, optem per fer itineraris lineals i no circulars.

                Port de la Picada amb el Salbaguarda i més lluny Perdiguero i Posets
El Port de la Picada és un clàssic que comunica la vall de Benasc i el seu port al peu del Salbaguarda. És un llarg camí, de 1000 metres de desnivell, que dona un gran premi. Acabar de pujar al Turonet del Port de la Picada (2529 m) la vista és magnífica al Massís de Maladetes.

No decepciona, però fa pensar en veure el gel fóssil que sobreviu en la gelera; en les darreres dècades hem pogut anar veient l'impacte de l'escalfament global en les geleres pirinenques.

  Tot i així, la neu en la base de l' Aneto i el gel fóssil obliga a qui vol ascendir-lo a l'estiu a anar ben equipat si no vol exposar-se en excés. Millor època per fer-ho maig  i juny.
 

Sempre a la vista des de el Pla de l'Artiga, el Coll de Toro (2241 m) es mostra imponent i fa imaginar com devia ser en època glacial. Des de l'Aneto la gelera havia de ser  immensa observant la seva geologia. Avui les aigües del gran massís s'escolen per Aigualluts fins a ressorgir a Uelhs del Joeu, en un fenomen extraordinàriament increïble.

Toca ara recórrer aquest espai, que en quasi 800 metres de desnivell, en camí ben marcat, però dret i en punts rocosos assegurats per cables que sobretot deuen ser molt útil quan hi ha neu. Espectacular i impressionant.

Un petit estany és el senyal que el coll ha estat superat i les vistes als pic de Corones i del Mig són superbes. El Pic de l'Escaleta amaga el gran Aneto que s'intueix en la imaginació. Uns 300 metres de descens porta a la bonica vall de l'Escaleta si és vol fer una circular pel Coll dels Aranesi.

                           Pics de  Corones, Mig i Maladeta occidental
Unes jornades, sense grans expectatives, que resulten una gran vivència per recordar espais coneguts, companys enyorats i reviure intensament la muntanya.

#HORTA10, homenatge

Indret impressionant Zona Zero, el matí del 21 de juliol de 2019

El 21 de juliol del 2009 l'incendi d'Horta de St. Joan provocava un greu accident on van perdre la vida 5 bombers, i deixava ferit en Josep Pallàs.
10 anys després era el moment de retre homenatge i recordar en Jordi, David, Pau, Jaume i Ramon.

Una cursa i una caminada han estat una fórmula encertada; més de 200 persones hem recorregut  el territori, llavors, trist  protagonista.


Un bell i grandiós indret que ha marcat un abans i un després en el procés de conscienciar-nos com afrontar els incendis forestals a Catalunya.

Posteriorment a la cursa, l'acte realitzat al Mirador del Ports ha suposat el moment institucional. En presència de familiars, autoritats, companys i amics, la música, els breus parlaments i l'ofrena floral han estat la manera de recordar i retre homenatge col.lectiu.

Impressionant la temperança d'en Josep Pallàs, sempre mirant endavant, i convertint-se en la presència i la veu del camí cap a superar la tragèdia que els va tocar viure.

Des d'aquí un record dolç a les famílies que han hagut de fer un dol intens.

Reivindicar, també, la necessitat de promoure polítiques globals i completes per afrontar el fenomen dels incendis forestals, tot escoltant els professionals i la gent del territori.

Per veure i llegir:
TN TV3
Documental 'El gran silenci'
Notícia Cursa i caminada
Teleponent
Entrevista Josep Pallàs
Opinió M. Tura

TUNDRA I GEL AL SUD DE GROENLÀNDIA( i III)

Fiord  prop de la gelera Qooroq

El trek que vam realitzar recorre les terres de Mellem que permeten conèixer el territori de tundra i les geleres Qoorop i Kiattut en un circuït circular des de Narsursuaq. El paisatge i la vegetació de tundra es caracteritza per la manca d'arbres, ja que no poden arribar crèixer degut a les condicions  mediambientals. De tota manera, és un paisatge extraordinàriament verd i ric en espècies vegetals com salzes enans, líquens, molsa, cotó, angèlica, camamilla,.... almenys a l'estiu.
Els altres components del paisatge són les muntanyes, que acaben en els fiords, les immenses geleres i els innombrables llacs d'origen glacial de gran bellesa.

Angelica

Les geleres Qooroq i Kiattut davallen de l'Indlandis, al llarg de quilòmetres, però tenen particularitats diferents. Mentres  el Qooroq és una gelera viva que desprenen, diàriamen,t gran quantitat d'icebergs, el Kiuttut es considera una gelera morta que esdevé un riu que desemboca al fiord Tunulliarfik. a Narsuarsuaq, i pertant ha perdut la seva capacitat de produir icebergs.

Tot plegat és un espectacle excepcional, on  possible observar com, en les geleres, les rimaies s'han anat formant i s'intueixen els colors de roques diferents que indica on arribava el gel fa ja dècades.

Gelera Kiattut, on observa la rimaia formada

Imatges de l'aproximació al front de la gelera Qooroq amb la barca semirigida de Tierras Polares conduïda per  Ramon Larramendi.

Des del campament a Tasiusaq, el fiord Sermilik és un excel.lent escenari per practicar el caic entre icebergs.

 

De la gelera Eqaloruutsit es desprenen gran masses de gel que naveguen a la deriva al llarg del gran fiord. Impressiona les grans dimensions dels icebergs i com van transformant-se pels efectes dels fenòmens meteorològics: poden arribar a explosionar, a trencar-se o bé girar-se completament entre un gran soroll, malgrat que estiguin en la distància. 

En definitiva, una gran experiència en unes terres immenses, que viuen  transformacions de tota mena i que poden, amb el temps, afectar a tot el planeta.

TUNDRA I GEL AL SUD DE GROENLÀNDIA (II)

Reconstrucció de primera església cristiana del continent americà en època vikinga

Groenlàndia (Kalaallisut Nanatt o terra dels inuits), malgrat la seva inhòspita geografia i meteorologia, ha estat un espai d'assentaments humans diversos.

Històricament, i possiblement, fou l'estat més antic del continent americà amb la colonització vikinga d'Eric el Roig a partir del segle X.
Però els vikings no foren un poble capaç d'adaptar-se al medi i abandonaren l'illa cinc segles després.


En canvi, els inuits (Kallaallisut), durant segles i per diversos grups ètnics, han estat els seus pobladors. La seva capacitat de desenvolupar una forma de vida basada en la pesca, i no en l'agricultura com els vikings, els convertí en la cultura autòctona que han iniciat, fa unes dècades, una nova adaptació als canvis naturals i a la modernització que alteren el seu entorn.

Estàtua de Leif Eriksson, fill d'Eric el Roig, a Qassiarsuq; primer en colonitzar el nord del continent americà en el segle X

La nostra estada consistir en realitzar quatre dies de caminada i dos de caic (per cert paraula inuit) per les terres de Mellem (terres del mig) i Tasiusaq (zona en forma de llac) vora de l' antiga capital vikinga (Brattahlid) avui en dia Qassiarsuq o terra de pendents.

En un vol de tres hores des de Reykyavik, l'aterratge a Narsarsuaq  resulta d'una espectacularitat imponent; el petit avió sobrevola, durant un quart d'hora, part de l'indlandis i les geleres properes per encertar una pista reduïda que acaba vora el friord.

Imatge des de l'avió de l'Indlandis

Els mitjans de transport són  ben complicats en tota l'illa;  la seva geografia, formada per fiords,  geleres i muntanyes, fan que el transport per terra sigui quasi inexistent. Així,  els mitjans més comuns són l'avió, helicòpter i barques petites i de tota mena. L'aeroport internacional de Narsarsuaq, antiga base militar americana de la Segona Guerra Mundial i Guerra Freda, és doncs un punt fonamental en les comunicacions al sud de territori.

Més lectura en l'entrada següent

TUNDRA I GEL AL SUD DE GROENLÀNDIA (I) Agost 2012

Mirador sobre les geleres que envolten les terres de Mellem

Una notícia publicada en molts mitjans de comunicació ha provocat sorpresa aquest estiu: Groenlàndia es desfà. Titular certament poc rigurós, que obligà alguns mitjans a rectificar immediatament. Certament durant el mes de juliol es van succeir  dies d'altes temperatures, i aquest fet  provocà temporalment que la capa superficial gelada de l'Indlandsis (gel interior) es desglacés ràpidament, com mai havien observat els científics. Evidentment el canvi climàtic és el tema latent.

Viatjar a la gran illa de Groenlàndia és una experiència dominada per la visió  total sobre la verda tundra d'estiu, les immenses geleres, els grans fiords, les muntanyes arran de mar, els grans llacs glacials i els majestuosos icebergs. És, a més a més, la possibilitat de caminar sobre la terra geològicament més antiga.

 Aquests fenòmens són observables en aquesta gran illa; roques, geleres i  muntanyes amb rastres i empremtes d'una terra de paisatge forjat pel pas del temps en el planeta.

Iceberg despresos de la gelera Qooroq

Caic prop dels iceberg en el fiord de Sermilik

Geogràficament pertanyent al continent americà, Groenlàndia és la illa més gran del planeta amb una superfície de 2.176.600 quilòmetres quadrats. Malgrat el seu nom, només un 20 % de la seva superfície és lliure de gel. L'estiu permet uns mesos de temperatures més temperades, però la resta de mesos la neu i el gel s'estenen fins a la costa. Una costa sorprenentment retallada i plena d'un laberint de grans fiords que connecten l'oceà amb la terra i les geleres.

Així només a les zones costeneres s'hi troben les poblacions més habitades que reuneixen un total de 57.000 habitants (densitat de població del 0'026 habitants per quilòmetre quadrat), essent un estat autònom de Dinamarca des de 1979.

La nostra estada es centrà al sud de l'illa, en les anomenades terres de Mellem i Tasiusaq, recorrent aquesta petita zona  en un trek de quatres dies i dos  amb caic en un programa de Tierras Polares.

Llegiu més en el propera entrada.