He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari. (..)
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari. (..)
Miquel Martí PoI
Inicis de juliol ens ha portat moments difícils. La nostra mare ens deixava amb 92 anys de vida plena, 9 anys des des la mort del pare.
 |
| Els pares en els seus 50 anys de casats |
Dos tarragonins que en els anys 60 arribaven a Lleida amb la determinació d'integrar-se a la ciutat de la boira.
Nascuts en plena dictadura de Primo de Rivera, són el reflex d'una generació que van viure la infantesa en una república que aspirava a molt i que fou cruelment derrotada pel feixisme en una guerra civil fatricida. Persecució i exili pels perdedors.
La dictadura franquista queia com una llosa, però refermava els valors republicans i catalanistes de la família, malgrat el trauma que suposà l'empresonament de part de la família i l'exili de deu anys de l'avi Daniel.
Així, la vida esdevenia un repte a superar des de la rebel.lia silenciosa i necessitat de fermar un projecte vital. Treball pel pare i estudis de magisteri de la mare en la Tarragona franquista; "Maria, -remarcava l'avi Daniel-, filla, fes estudis, fes una carrera..." (mai se sap que caldrà). Malgrat la malaurança política i social, els valors de la cultura i l'estudi en foren els fonaments familiars.
La història va fer que l'avi Daniel (metge) tornés de França (camps de refugiats i durs anys d'exili) a finals dels anys 40; no tanta sort van tenir milers de republicans, que mai van tornar, atrapats en els esdeveniments de la guerra mundial i els camps de concentració. Començava una nova etapa, malgrat els primers anys d'inhabilitació de l'avi per exercir la medicina.
L'arribada a Lleida de la Maria i Mateu, als inicis dels anys 60, suposà una possibilitat per canalitzar les seves inquituds, coincidint amb lleidatans de lluites compartides, i l'activisme cultural i social els porta a l'Òrfeo Lleidatà i l'Òmnium Cultural, al Grup de Mestres per la Renovació Pedagògica i les Escoles d'Estiu. Tots dos s'implicaren en la vida cultural, destacant en la realització de classes clandestines de català allí on calia; tot amanit amb la feina del pare a la San Miguel i la mare mestra a l'Acadèmia Giró.
 |
| Boca sud del túnel de Vielha, finals dels anys 60 Però Lleida va oferir més a la família, un món fins ara desconegut: el Pirineu. Començava una llarga i extensa relació amb la muntanya, convertint-la en part essencial de la vida familiar: Espot, Tuixent, Beret, Benasc, Vall Fosca, Cadí, Gavernie.... Indrets d'excursionisme, esquí, viatges, ... sempre sota l'assessorament del gendre Jordi. |
 |
| Hospital de Benasc 1995 |
La veritat tot un privilegi i un gran llegat familiar.
No hem pogut acomiadar la mare de manera col.lectiva; ha estat un adéu discret, com ella passà per la vida: sense fer-se notar massa, però sent sempre present, decidida i activa.
Pare i Mare!! amb immens agraïment.
