MONGÒLIA: TRADICIÓ, MODERNITAT, DESERT I MUNTANYA (i III)

La serralada de l'Altai (muntanyes daurades) és un conjunt muntanyós ubicat al cor de l'Àsia; la comparteixen  Mongòlia, Rússia i Xina. 

Altai no destaca per cims de gran alçada, però sí per la seva situació i la presència de grans geleres de gran extensió amb pics vertiginosos de 4000 metres. 

En l'extrem oest de Mongòlia, a la província de Bayan- Olgii,  se situa el Parc Nacional Tavan Bogd que conté una gran extensió muntanyosa de l'Altai. Aquesta província contrasta en el país per ser de majoria ètnia kazakh i, per tant, musulmana, amb bona convivència amb la resta de població.

                                             Aeroport d'Olgii

Accedir algun punt factible del Parc no és fàcil. Des de Olgii cal recórrer, en 6 a 8 hores, uns 180 quilòmetres per  valls grandioses que semblen difícils de transitar.

Un llarg  viatge amb  furgones soviètiques UAZ-452  que es mouen, sense dificultat, per  pistes sinuoses, en un terreny hostil, terrós i polsos.

Algunes de les rutes de trek  i ascensions en la zona són llargues i exigents. 

                           Gelera Potanin i el Malquin a dreta

Però prou factible és plantejar-se un itinerari circular, en 4 dies, que porta al Camp Base per admirar les extenses geleres que envolten els cims,  fer l'ascensió al Malchin Peak (4037 m), l'únic que no requereix material tècnic, i retornar resseguint el naixement del riu Tsagan fins a punt d'inici de la caminada.

Sempre cal pensar en la meteorologia, que en el nostre cas va fer impossible ascendir al Malchin. De fet el temps a la zona és canviant, gaudint de dies esplèndids i freds a patir dies ventosos i nevant que impedeix l'activitat en alçada.

Tot i així, impressionant caminar prop de l'espai de les grans geleres Potanin i Alexander, del cim més alt anomenat Pic Fred, el Khuiten (4374 m) i el Malquin, tot en un conjunt de grans muntanyes en la frontera remota.

Una bona jornada és la caminada resseguint el riu Tsagan, o riu Blanc o de la Llet, que neix amb força de les grans geleres. 

La llarga vall transita de nou vora grans cims i muntanyes de relleu indescriptible.

Per arrodonir l'estada, l'ascensió al Shiweet Khairkhan,  de 3450 m., és una bona altivitat per recórrer prop 18 quilòmetres i 1000 metres de desnivell. 

                            la vall del riu Tsagan

Un dia rúfol aprofitat per conèixer aquest magnífic indret del món. Remarcar la importància històrica del cim que en el seu entorn existeixen vestigis arqueològics rellevants.

                                    El cim

Si un aspecte no podem deixar de repetir és la immensa dimensió de l'Altai. La sensació de grandiositat i majestuositat n'és un valor significatiu.

MONGÒLIA: MODERNITAT, TRADICIÓ, DESERT I MUNTANYES (II)

                                   Gobi, dunes de Khogonriin Els
 Tres vegades més gran que la Península Ibèrica,  Mongòlia té una diversitat geogràfica de grans espais esteparis, mesetes, pastures,  desert i muntanyes. Amb una altimetria mitjana de 1500 metres i de climatologia extrema, al llarg de la història la població s'ha adaptat al nomadisme.

 Avui en dia, es calcula que només el 30 % de la població manté el nomadisme a l'estiu, havent canviat el camells i els cavalls per cotxes i motos. L'ús de ger (Iurta) es manté d'una forma molt significativa.

El desert de Gobi resulta sorprenent per estar format per diversitat de formes i habitats: gorges, muntanyes, dunes, estepa,.. 

Un dels deserts més grans de planeta, el sud de Mongòlia conté una part significativa i guarda bona història geològica amb vestigis de vida de diverses èpoques: petroglifs, jaciments paleontològics, jaciments de dinosaures,...

Generalment és un espai situat per damunt dels 1500 metres sobre el nivell del mar.

Gorja de les Àguiles

Petroglifs Khavstgait

Un immens espai a recórrer  per pistes de terra, on fer 100 quilòmetres costa unes tres hores de cotxe. 

                     Gasela

 Un territori de gran aridesa, però de vida natural extraordinària.

 

MONGÒLIA: MODERNITAT, TRADICIÓ, DESERT I MUNTANYES (I)

                  Palau de Bogd Kan a Ulaaanbaatar

Mongòlia, país situat a Àsia Oriental, amaga part de  dues referències geogràfiques emblemàtiques: el Desert de Gobi i la Serralada de l'Altai. A més la seva història resulta complicada però de gran interès en un espai del món que poc coneixem.

                         Ulaanbaatar
Encaixada entre Rússia i Xina, Mongòlia està vivint una gran transformació social, econòmica i política. La modernitat s'imposa a la tradició nòmada, transformant el país, en poc més de dues dècades a velocitat vertiginosa.

                    Memorial Zaisan, relat sobre la relació Mongòlia- URSS

País d'història complexa, entre l'Imperi de Gengis Khan (segle XIII) al domini xinès (segles XVI a XIX) fins a la República Popular (1921-1992), avui en dia és una democràcia laica, tot i  que el budisme lamaista (estès des del segle XVI) n'és la religió majoritària.

La capital Ulaanbaatar (heroi roig) està vivint un gran creixement demogràfic arribant a 1,3 milions d'habitants i de trànsit extremadament intens. 

Ciutat de comerç i serveis de tota mena, contrasta amb una immensa geografia erma i deshabitada  de l'estat sobirà menys poblat del món (3 milions d'habitants).

Destaquen espais patrimonials que es mantenen entre la història i el present: el Memorial Zaisan, el palau d'hivern de Bogd Kan,  Temple Gandantegtxinlin i el Museu Nacional d'Història.

                     Temple Gandantegtxinlin

La permanència del budisme contrasta amb una societat urbana moderna transformadora, que ha sobreviscut malgrat la forta persecució durant el període de domini comunista. 

Grans reptes té el país, per controlar el gran creixement de la capital, on s'imposa sense remei la construcció en vertical.

Destacar l'immens Narantuul Market ben característic dels espais comercials asiàtics. Res hi sembla faltar en un espai caòtic però on ordre persisteix

              Vestigis del passat a la venda

 

SENDERS I VOLCANS A L'ILLA DE LA REUNIÓ: La natura (i V)

                 Bul Bul Fumat
 La natura de la Reunió està detrminada per la seva ubicació geogràfica,  en ple l'Índic, i el seu clima tropical amb dues estacions, una seca i una humida. Així la producció de canya de sucre n'és predominant. Els boscos de vegetació tropical es presenta en totes les cotes, excepte en les àrees volcàniques.

                Tec Tec o Bitxac de la Reunió
La fauna no és massa visible, però si resulten molt present els ocells fàcils d'observar. L'illa fou deshabitada, però  la seva colonització suposà la desaparició d'espècies endèmiques o bé per l'activitat volcànica.

                                         Fordí Boscà

                      Teixidor (Bellier o Tisserin gendarme)

                 Orquidia

Però realment és extraordinari, junt als seus massissos volcànics, la seva línia de costa amb escassos quilòmetres de platja. Una costa retallada i abrupte on l'oceà mostra la seva força.

                           Observació de balenes
Prop de Sant Gilles existeix un dels pocs espais on poder gaudir de platja i sobretot per fer esnórquel. Una franja d'uns 300 metres d'amplada limitada per l'escull de corals(força malmès), i protegida dels taurons, permet aquesta activitat.

Uns bons moments.

Hem viatjat amb Montañas del Mundo, a qui donem les gràcies per la seva professionalitat.

SENDERS I VOLCANS A L'ILLA DE LA REUNIÓ (IV): PITON DES NEIGES (3070 m)

 

                  Refugi Caverne de Dufour (2490 m)

Prop de Cilaos comença la ruta d'ascensió al gran Piton de Neiges, volcà extingit amb un diàmetre majestuós que configura els tres circs recorreguts.  N´és l'activitat emblemàtica, fent-la de bona matinada, per viure la sortida del sol a ple Índic.

En general, es realitza l'ascensió en el dia, ja que el refugi té una capacitat limitada. Sigui com sigui, el desnivell és considerable per un sender vertical entre un bosc frondós; fins el refugi són 1000 metres i uns 600 fins el cim, en uns 8 quilòmetres.

                       El cim
L'esforç, més còmode en dos dies,  té el premi de l'alta muntanya i del gran panorama que ofereix el Piton sobre l'illa: les boires i crestes del gran volcà resulten un espectacle.

El fred, en plena matinada, es fa sentir contrastant amb les temperatures més agradables de les cotes baixes de l'illa.

Foto Ivan A.

Qualifiquen el cim com el més alt de l'oceà Índic, però hi ha qui ho qüestiona tenint en compte altres l'àrea d'Indonèsia.

                   Projecció del volcà i el col Taïbit en la boira

                L'oceà a la vista
El certament l'ascensió és una bona manera de completar l'estada, captant la dimensió de l'illa i la seva grandesa geològica i geogràfica.

Per saber-ne més de tot plegat podeu consultar el Blog del company David Sancho la-grande-traversee-de-la-reunion.html, així com el seu article al Vértex, núm 311

SENDERS I VOLCANS A L'ILLA DE LA REUNIÓ (III): Circs volcànics de Salazie, Malafe i Cilaos

Fr

                           Casacades i barranc  del Trou de Fer

Un aspecte rellevant de l'illa és la seva geologia determinada pel Piton de les Neiges, volcà que ha configurat tres circs ben marcats després de processos antics d'enfosament i erosió: Salazie, Malafate i Cilaos.

Ocupant gran part de l'illa i amb un cim de 3000 metres, el Piton  des Neiges és l'epicentre dels circs volcànics que amaguen un entramat de camins i senders cadascun amb trets específics. Destacar el circ de Malafate que només s'hi pot accedir a peu i on l'abastiment es realitza amb helicòpter.

El circ de Salazie té en Hell Bourg el punt de partida per bons senders a vegades perjudicats per la seva verticalitat i l'estació humida. Bona opció és apropar-se al gran Trou de Fer. Aquest gran barranc, de més 300 metres  dominat per l'aigua, la vegetació i la verticalitat, és un espectacle enmig de la boira. Pels grans barranquistes n'és un repte excepcional.

Per recórrer el circ de Mafate i fer la travessa cap a Cilaos val la pena encarar, des de Hell Bourg, la vertiginosa carretera al Petit Col (1850 m) i des del Col de Boeufs caminar cap a La Nouvelle i Marla, poblacions ubicades a l'interior del circ amb allotjaments per planificar l'estada a  gust del consumidor. 

Senders ben marcats i per triar fer la travessa en un dia o més. De fet val la pena fer estada a una de les poblacions per copsar la dimensió del paisatge i la seva diversitat, on cada raconada és diferent. 

Vegetació bàsicament tropical i amb boscos determinats per l'orientació del territori. Crestes llargues, muralles rocoses, barrancs profunds, esveltes agulles,... a la vista per des de Marla remuntar el col du Taïbit (2142 m)

                  Prop de Marla, col du Taïbit

                              Col du Taïbit
Des del col un descens llarg i vertiginós, per bon sender, porta al circ de Cilaos i la població (1214 m) del mateix nom; lloc imprescindible per emprendre l'ascensió al Piton des Neiges.

Itineraris sense dificultat, excepte, en molts moments, amb grana desnivells i pendents; exigents sempre fent atenció al camí amb passeres, escales, arrels i pedres per no tenir un bon ensurt.

                      Cilaos 

Històricament els circs han jugat una paper determinant ja que, en època de la colonització, els esclaus rebels podien amagar-se en un territori de difícil excés per camins vertiginosos que avui en dia podem recórrer.