26 de jul. 2020

HOMENATGE ALS PARES

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari. (..)
                                 Miquel Martí PoI
Inicis de juliol ens ha portat moments difícils. La nostra mare ens deixava amb 92 anys de vida plena, 9 anys des des la mort del pare.
En els seus 50 anys de casats
Els pares en els seus 50 anys de casats
Dos tarragonins que en els anys 60 arribaven a Lleida amb la determinació d'integrar-se a la ciutat de la boira.
Nascuts en plena dictadura de Primo de Rivera, són el reflex d'una generació que van viure la infantesa en una república que aspirava a molt i que fou cruelment derrotada pel feixisme en una guerra civil fatricida. Persecució i exili pels perdedors.
La dictadura franquista queia com una llosa, però refermava els valors republicans i catalanistes de la família, malgrat el trauma que suposà l'empresonament de part de la família i l'exili de deu anys de l'avi Daniel.
Així, la vida esdevenia un repte a superar des de la rebel.lia silenciosa i necessitat de fermar un projecte vital. Treball pel pare i estudis de magisteri de la mare en la Tarragona franquista; "Maria, -remarcava l'avi Daniel-, filla, fes estudis, fes una carrera..." (mai se sap que caldrà). Malgrat la malaurança política i social, els valors de la cultura i l'estudi en foren els fonaments familiars.
La història va fer que l'avi Daniel (metge) tornés de França (camps de refugiats i durs anys d'exili) a finals dels anys 40;  no tanta sort van tenir milers de republicans, que mai van tornar, atrapats en els esdeveniments de la guerra mundial i els camps de concentració. Començava una nova etapa, malgrat els primers anys d'inhabilitació de l'avi per exercir la medicina. 
L'arribada a Lleida de la Maria i Mateu, als inicis dels anys 60, suposà una possibilitat per canalitzar les seves inquituds, coincidint amb lleidatans de lluites compartides, i l'activisme cultural i social els porta a l'Òrfeo Lleidatà i l'Òmnium Cultural, al Grup de Mestres per la Renovació Pedagògica i les Escoles d'Estiu.  Tots dos s'implicaren en la vida cultural, destacant en la realització de classes clandestines de català allí on calia; tot amanit amb la feina del pare a la San Miguel i la mare mestra a l'Acadèmia Giró.


Boca sud del túnel de Vielha, finals dels anys 60

Però Lleida va oferir més a la família, un món fins ara desconegut: el Pirineu. Començava una llarga  i extensa relació amb la muntanya, convertint-la en part essencial de la vida familiar: Espot, Tuixent, Beret, Benasc, Vall Fosca, Cadí, Gavernie....   Indrets d'excursionisme, esquí, viatges, ... sempre sota l'assessorament del gendre Jordi.














































































Hospital de Benasc 1995

La veritat tot un privilegi i un gran llegat familiar.
No hem pogut acomiadar la mare de manera col.lectiva;  ha estat un adéu discret, com ella passà per la vida: sense fer-se notar massa, però sent sempre present, decidida i activa. 
Pare i Mare!! amb immens agraïment.

Cap comentari: