15 de gen. 2019

VIATGE AL SUD PATAGÒNIC (II): Parque Nacional de los Glaciares (Argentina)


Situada a més de 2000 quilòmetres de la capital argentina, Buenos Aires, es localitza el Parc nacional de los Glaciares, a la província de Santa Cruz. De gran importància mediambiental, fronterera amb la veïna Xile, és d'obligada visita, fent estada a les poblacions de Calafate i el Chaltén. 
Lago Argentino, gran massa d'aigua subsidiari del Perito Moreno.
Des de la Calafate, centre turístic de la regió, i recorrent les grans planures de pampa, de sobte comencem a reconèixer, en l'horitzó, la gran serralada granítica, d'on davallen les grans geleres que configuren el camp de gel patagònic.  Sorprén la presència dels llacs Argentino i Viedma subsidiaris de les geleres Perito Moreno i Viedma respectivament.
El cerro Chaltén (muntanya fumejant en llengua Tehuelche) o Fitz Roy (3405 m), així com l'esvelt i bellíssim Cerro Torre (31  ) en són els cims més emblemàtics que ja es poden albirar, amb permís de la metereologia, des del poble més jove del país: El Chalten, fundada  al 1985 per impulsar el poblament d'aquest indret davant el conflicte fronterer amb Xile.
                                                                  Gelera de Piedras Blanques
Avui en dia, el Chaltén és el punt de partida per realitzar bones caminades cap a la base dels cims i geleres. No en va es coneix com la capital nacional del 'trekking'.
Agulla Poincenot i la gran paret granítica del Fitz Roy
Sense dubte caminar entre els boscos de lengas i prop dels cims és una gran experiència. Acampar al campament Poincenot, resguardat del vent, permet, en un  dia, apropar-te a la gelera de Piedras Blancas i a la Laguna de los tres.
Laguna Sucia, des de la Laguna de los Tres.

12 de gen. 2019

VIATGE AL SUD PATAGÒNIC (I): geografia, història i natura

Fitz Roy i Agulla Poincenot.
Si hi ha una regió al planeta d'especial atractiu és, potser, la Patagònia. Qui més qui menys ha pensat, i ho ha fet, en viatjar i conèixer aquesta part del món. De fet, des de fa dècades, en el món de l'alpinisme, les seves muntanyes han estat escenari d'escalades increïbles, esdevenint cims mítics i emblemàtics. També el turisme convencional és una de les fonts econòmiques de la regió, tot i que manté una certa autenticitat per les característiques de la seva geografia i la dimensió dels seus espais naturals.
Gelera del Perito Moreno, un dels espais més turístics de la Patagònia.
Argentina i Xile comparteixen aquesta geografia, potser única al món. Una immensa extensió de territori, de milers de quilòmetres, on les grans i belles muntanyes, les immenses geleres, la tercera superfície mundial de gel (després de l'Antàrtida i Groenlàndia), la seva latitud terrestre, la pampa, la influència dels oceans, la riquesa en fauna i flora, l'extrema climatologia (fins i tot a seu l'estiu), les grans masses d'aigua amb grans llacs, els espais on el mar i la terra s'uneixen en un entramat d'illes i canals complexes de navegar, l'essència de la vida humana en una natura extrema,.... es combinen en un paisatge en harmonia que sorprèn i mostra la gran força del nostre planeta.
                                           Ferry  de Punta Delgada (Xile) al gran estret de Magallanes, que connecta atlàntic i pacífic
A la seva gran dimensió geogràfica i natural, en la Patagònia sud es fa evident poder pensar en comprendre grans esdeveniments històrics. Als inicis del segle XVI, amb la primera volta al món protagonitzada per Magallanes i Elcano, s'obria un episodi de la història de la humanitat que havia de permetre iniciar els grans viatges i exploracions d'espais remots del planeta. A 53 graus latitud sud i d'allí l'arxipèleg de la Terra del Foc, on fins al segle XIX diversitat de tribus aborígens (alacalufs, yagans) en foren els seus pobladors. 
                                      Canal de Beagle i els Andes .
Terra d'exploració geogràfica i terra pel coneixement; fou en aquest indrets on Charles Darwin visqué moments excepcionals, navegant amb el Beagle, en el procés d'elaboració de les seves teories científiques. 

10 de nov. 2018

LA SIERRA DE ARALAR, territori d'Euskalerria

Bosc prop del Sastarri
Escapada per terres navarreses i basques a la recerca de les seves muntanyes. En concret la Serra d'Aralar que és un massís kàrstic, d'alçada modesta, però de cims altius i ben esvelts, i envoltats per un paisatge de valls fondes i d'una verdor increïble.
La climatologia ens ha permès dues excursions ben diferents, però ben significatives. Un dia de boira i humitat ens porta a assolir els Sastarri (989 m) i l'Agoitz (973 m) des del port de Lazarrusti (610 m). 

Un magnífic bosc de faig ens ha acompanyat per un racons màgics remuntant, per un camí ben fressat, el barranc de Lazarrusti i arribar a les cotes més altes de pastura.



Una bona jornada tot i la boira.








                                          Agoitz (973 m)
Un dia ja més bo climatològicament ens porta a superar els 1000 metres de desnivell que separen Larraitz (410 m) del gegant Txindoki o Larrunarri (1341 m)
Paisatge diferent d'alta muntanya, on el verd i el blanc de la neu donen un ambient fantàstic a la pujada.
Resulta una ruta força transitada, i on la  puja dels darrers dies ha deixat els camins extremadament enfangats, fet que obliga a posar molta atenció per no fer greus caigudes.
Txindoki
                                                              Vistes al l'Ausa Gaztelu
Tot plegat una bona estada en terres de gran bellesa i de bona gent.
Una salutació a la gent d'Altsasu, on vam allotjar-nos a l'Alberg San Cristo de Otadia que ens van acollir d'una manera magnífica. Poble de pau,  que vol viure en pau, i que ha vist alterada la seva vida quotidiana per una baralla tractada injustament per la justítia espanyola.


25 d’oct. 2018

BTT RUTA DEL PAMANO: present i passat a Llessui

Temps era temps, la Vall d'Àssua fou un indret ben visitat per esquiadors i muntanyencs per gaudir de la seva estació d'esquí. Llessui, des de 1966 i fins 1987, disposava d'un espai esquiable, sovint amb bona neu, però a vegades amb condicions  extremes. Al peu de les serra dels Altars, i acompanyat pel gran Montsent de Pallars, les seves vistes eren, i són, insuperables amb la Pica d'Estats a l'horitzó.
Montsent de Pallars i el Montorroio
Malgrat tenir les instal.lacios abandonades, l'atractiu és inqüestionable en la vessant humana, natural i, fins i tot, literària. L'escriptor Jaume Cabré va situar la seva novel.la, 'Les Veus del Pamano' (2004), en aquest bell racó del Pallars. En l'escenari natural de Llessui, Cabré construí la seva narració on els  personatges viuen i sofreixen el seu destí en el context històric de postguerra, franquisme i transició. Una obra imprescindible de la necessària memòria històrica.
Serra dels Altars i vestigis de l'estació, al peu el barranc del Pamano.


Tots aquests atractius, mereixen una nova visita a la vall, ara per transitar amb Btt els 30 quilòmetres i 800 metres de desnivell de la ruta de Pamano, escenari del llibre de Cabré.

Montsent i el barranc del Pamano
La ruta circular té punt de partida i arriba al poble de Llessui (1400 m), ascendint per la pista en orientació nord-est els quasi 13 quilòmetres fins al Coll de Triador (2100 m), sota l'ombra del Montsent. El coll és un gran mirador de la capçalera de la vall de Filià a la Vall Fosca. Amb la mirada plena d'una magnífica visió muntanyenca, toca un bon descens per l'antiga estació, que en altres dècades hem tingut el luxe d'esquiar-la.
Grans instants i temps pels records en un racó del Pallars ineludible.
Pica d'Estats i Monteixo des de l'antiga estació
Magnífic recorregut gaudint a cop de pedal en un dia de tardor prou càlid, perfecte per reconèixer la Vall d'Àssua.


Vestigis de l'estació ja en unes condicions .....











Powered by Wikiloc

14 d’oct. 2018

CIMSXLALLIBERTAT

Avui no hem anat a la muntanya per gaudi. Sempre busquem a la muntanya aquell moment de proximitat amb la natura i la sensació de llibertat en escenaris magnífics.
Pujant al Comabona, triat per J. Turull.
Avui ho hem fet per remarcar i reclamar, fort i clar, la necessària llibertat dels nostres representants tant injustament tractats. L'Estat Espanyol està cometent una gran abús de poder. 
Prop del cim del Comabona (2547 m)
Felicitar als companys i companyes que han impulsat l'acció CIMS PER LA LLIBERTAT que ha mobilitzat el món excursionista català, tant significatiu en el nostre país. 18 cims ascendits, de forma simultànea, arreu del territori català han convocat  milers de persones (16.000 segons els mitjans) amb la força de fer un clam unànim per la llibertat i contra la repressió.
Una necessària reivindicació



PIC DE FONTFREDA (2738 m), bon cim de l'Alta Cerdanya

Per la gent de Ponent la Cerdanya resulta un racó del Pirineu que poc visitem; tot i ser bona veïna de l'Alt Urgell és una espai llunyà.
Tot i això no cal oblidar que amaga sorpreses ben agradables amb cims i valls prou interessants.
Llarga carena nord-est del pic de Fonfreda des del coll del Roc de les Ombres.
Els 100cims recolleixen un gran grapat de cims d'arreu del territori que permet ascendir-ne a grans desconeguts; aprofitar un dies festius són la gran oportunitat d'arribar-se fins a l'Alta Cerdanya i recórrer l'imponent cim de Fontfreda.
                                           Vistes al gran Carlit i Coma d'Or.
Des de l'aparcament de la Vinyola (1846 m), a Porta i Puymorens, la ruta transita primer per l'àrea de l'estació, per endinsar-se en un espai solitari i ben exigent. El terreny força inclinat, herbós i pedregós obliga a caminar amb decisió. Poc a poc guanyar alçada ofereix un gran panorama cap al Capcir, amb el Carlit i Peric, les muntanyes andorranes i ceretanés, amb el Puigpedrós a tocar.
                                                       Vista al pics del Fontnegra (2722 m) i els d'Envalira 
La dificultat tècnica és moderada, però cal fer ús del GPS per orientar-se i trescar amb seguretat; tot plegat unes sis hores i 1000 metres de desnivell.
                                                       Bassa de l'Orri de la Vinyola
Hem seguit la ruta la ruta, de forma inversa, de la ressenya de T. Planes.
Un altra bon 100cim.

27 de set. 2018

TUC DE RATERA (2862 m)

Els Encantats
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de St. Maurici s'ha convertit en un indret de pelegrinatge turístic, i certament és un dels llocs amb més bellesa dels Pirineu. La seva massificació, per la vessant d'Espot, fa que costi plantejar-se realitzar muntanya partint de l'aparcament de Prat de Pierró. Malgrat això cal no buscar més excuses; la seva espectacularitat és magnífica, cercant rutes i racons menys visitades.
Els Encantats i Peguera observats prop de refugi d'Amitges
El primer diumenge de tardor, amb previsió estiuenca, ha estat un bon instant per endinsar-se al Parc Nacional, fent nit al refugi d'Amitges, gaudint d'una tarda intensa, i coronar el Tuc de Ratera (2862 m). 
                                         Pic de Ratera
El Ratera ofereix una ascensió fàcil tècnicament, tot i que amb fort pendent final, i amb gran desnivell; des de l'aparcament 1300 metres. Fer nit al refugi ja obliga a fer 800 metres de desnivell, 500 el dia d'ascens i baixar els 1300. Un bon exercici per camins més solitaris en les cotes més altes.
                                                                          Arribant al cim
La ruta segueix part de l'etapa de Carros de foc entre Amitges i Saboredo o Colomers, i el descens pel GR11, per tant de fàcil orientació. Tot plegat vorejant estanys i cims emblemàtics, com les Agulles i Pic d'Amitges, Bassiero,....
                                                      Vall i  estany de Colomers amb el Montarto i Mauberme a l'horitzó.
Un cim amb vistes espectaculars, a banda i banda, des de les Maladetes fins a la Pica d'Estats, i gran part del territori aranès i pallarès.
                                                Maladetes, ja orfe de gelera, que enguany havia resistit fins a principis d'agost.
Bona ruta per gaudir al màxim, fent unes 2 hores al refugi i unes 6  des del refugi al cim i descens al cotxe, tot passejant entre la gran varietat d'estany.
Ens podem inspirar al Track Tuc de Ratera.
                                    Track al Ratera

19 d’ag. 2018

LA TRAVESSA DE L'ALT PIRINEU: La Porta del Cel

Panorama de la Pica d'Estats des del llac de Certascans
 Segona visita a La Porta del Cel, la travessa circular per l'Alt Pirineu que en 5 etapes remunta valls i cims del Pallars Sobirà i l'Arieja. 11.000 metres de desnivell acumulat en 65 quilòmetres. 
Certascans
Si una de les propostes muntanyeres que esdevé plenament satisfactòria, crec, que és aquesta travessa d'alta muntanya.  
La seva exigència física és considerable; grans desnivells,  quilòmetres diaris, passos de muntanya de bon perfil, llacs de gran bellesa i ascens a cims emblemàtics. Fonamental no perdre mai el  camí; és un bon exercici d'orientació en muntanya.
Superant el coll de l'Artiga (2472 m), amb els Certascans ja llunyà.
Resulta difícil fer una bona crònica; descriure la ruta no fa prou justícia a la dimensió del territori que enllaça els refugis de Certascans, Pinet i Vallfarrera, amb punt de partida i retorn a Tavascan. 
Incidir en un dels seus valors és el poder gaudir de la solitud i silenci; bons instants on és possible pensar que s'està més a prop del cel, però sobretot de la immensa natura.
L'isolat i desconegut estany de Montestaure (2271 m), moment destacat de la tercera etapa

Potser la millor manera de remarcar la fortalesa de la Porta del Cel és puntejar-ne els moments de màxima intensitat i interès. 
La tercera i quarta etapa són impressionants, però no es pot deixar de reconèixer la gran bellesa de la pujada al coll i pic de Certascans i l'apunt final que, en una llarga jornada, porta del refugi Vallferrera a Tavascan. 

Ara bé, tot plegat amb el permís dels núvols, la boira i les tempestes, i  enguany de les grans congestes de neu que han estat presents en la ruta fins ben entrat l'agost.
                               Des de la Pica d'Estats, panorama cap al cim i llac de Certascans
Evidentment, l'ascenció a la Pica d'Estats (3143 m), des del refugi de Pinet, és un dels moments emotius de la travessa; una bella pujada en ambient d'alta muntanya, on la neu resta present i els cims en són l'escenari.
Tot i així, en la tercera etapa, vorejar els llacs de Romedo, espai lacustre de primer ordre, superar el coll de l'Artiga, descobrir el llac de Montastaure, flanquejar el Pointe de Recós (2443 m) per ja veure, lluny encara, el refugi de Pinet és una gran experiència muntanyera.
                                        Rimaia en el camí al coll de Sotllo
Ja conquerida la Pica, en la quarta etapa, pujar el coll de Sotllo (2874 m), n'és un altre gran instant, tot passant vora de la gran rimaia, enguany  més imponent que mai.
Queda encara el recorregut de descens a Vallfarrera, sempre mirant enrera per albirar el coll superat i els cims dels massís de la Pica d'Estats. 
                                      Prop de pla de Sacauba, darrera mirada al Pic de Sotllo.
Grans instants de pau, tranquil.litat i bellesa entre les aigües dels estanys d'Estats i Sotllo. 
Darrers esforços cap al refugi de Vallfarrera, una ajuda que bé s'agraeix
Algun altre any trobarem l'energia per tornar a visitar i recórrer aquesta gran travessa; una segona vegada ha tornat a estar indescriptible.
                                                                 Efectes de la neu al refugi de Vallferrera
Val a dir que, no ho vull negar,  sóc una entusiasta d'aquesta gran travessa, que mai deixa indiferent. Tot un luxe, un privilegi muntanyer que fa viure amb gran intensitat i desperta sensacions profundes.
                          
             Dies dedicats a la memòria de la Lídia. Et vaig conèixer entre muntanyes.